Les lectures d’avui ens han narrat la diferent manera com Déu escull a tres homes, Isaïes, Pau i Pere, perquè siguin els seus col·laboradors enla Històriadela Salvació. Enles tres narracions hi podem considerar quatre elements ben definits: l’escenari de la trobada, que és molt diferent en els tres casos; la reacció de temor de l’home; la intervenció de Déu amb un senyal adient per animar i per donar confiança a la persona escollida; i la resposta definitiva de cada un d’ells.
Fixem-nos en la crida de Pere. L’evangelista Lluc ens la presenta en un escenari molt diferent al que es trobà Jesús diumenge passat. En aquella ocasió els seus compatriotes el volien estimbar muntanya avall. Avui, en canvi, en un context geogràfic diferent, prop del llac de Genesaret, la gent de Nazaret s’amuntegava per escoltar-lo.
I es que la gentada que s’aglomerava a la riba del llac “no volien escoltar una paraula qualsevol; esperaven un paraula diferent, nascuda de Déu. Una paraula, un missatge en el que hom pugui captar sense dificultat la veritat de Déu i on es pugui escoltar el seu perdó, la seva misericòrdia infinita i també la seva crida” (J.A. Pagola).
Això, ens hauria d’interpel·lar a tots els cristians i molt especialment als que estem cridats a proclamar l’Evangeli. ¿Què hem de fer avui perquè la gent escolti la Paraulade Déu? ¿Què hauríem de fer tots plegats a fi que els infants, el joves, els matrimonis joves, la gent gran….., tinguin ànsies de sentir la Paraulade Déu, que és l’única que ens pot donar llum i vida, i una vida que és eterna? ¿Què hauríem de fer perquè l’Evangeli sigui atraient i sigui realment el que el seu nom significa: una Bona Notícia? Aquest és un tema que preocupa a tota l’Església, i l’Església la formem tots nosaltres.
Prop d’aquella gentada que estava escoltant Jesús s’hi trobava Pere rentant les xarxes de la seva barca després d’una nit infructuosa en què no havien pescat res. Jesús, veient la multitud que l’envoltava, pujà a la barca de Simó-Pere, i li demana que l’apartés de la riba per tal d’ensenyar des de la barca estant.
Un cop hagué acabat d’instruir el poble, Jesús li diu a Simó que vagi mar endins i tiri de nou les xarxes. Tot i no havent pescat res en tota la nit, Simó fa el que li diu Jesús, perquè: “ja que vós ho dieu calaré les xarxes”. I s’esdevé el que semblava impossible, la pesca és molt abundant. Jesús els hi havia demanat únicament la seva confiança. Davant aquest prodigi, Simó, Jaume i Joan s’adonen de la seva indigència i limitació. Jesús, de nou se’ls acosta, els parla i els demana que el segueixin. “Ells ho deixaren tot i s’anaren amb ell”. Segurament no va ser una decisió fàcil ja que comportava un canvi radical que afectava les seves famílies i les seves pròpies vides.
Aquest relat té un regust de paràbola, és a dir, la seva estructura i el seu contingut es poden adaptar a la història personal de cadascun de nosaltres, seguidors de Jesús. No és difícil, doncs, trobar un paral·lelisme entre la història que visqueren aquells pescadors galileus i les nostres vides. Són molts els qui avui viuen situacions estèrils, i en canvi s’han esforçat molt per tirar endavant un projecte. Són molts encara, els qui havent treballat durant anys i anys en un compromís eclesial s’adonen que els fruits no es fan visibles, sinó més aviat les condicions esdevenen cada cop més adverses. En aquestes situacions és fàcil caure en la temptació de desanimar-se i deixar-ho estar tot.
Però no, hem de ser humils. Fixem-nos en la humilitat de Pau que es presenta com “el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol perquè vaig perseguir l’església de Déu” . Per tant, tot i haver-nos-hi escarrassat tota la nit cal abandonar-nos en mans de Déu perquè no hi ha cap més altre camí que tornar mar endins i tirar de nou les xarxes. I això vol dir ser una Església missionera que es faci present en tots els ambients humans, en tots els àmbits culturals i amb els mitjans més actuals de que disposem per fer arribar amb amor l’Evangeli a tothom acompanyats sempre amb la força del Crist ressuscitat.
